L’allioli és com l’exacte moment en què els dits de Déu i Adam es toquen en la Capella Sixtina de Miquel Àngel, eixe toc de gràcia previ a que comence la mandanga bona. Què seria d’un arròs a banda sense allioli? Tindria raó de ser una torrada sense una bona morterada? Com de solitària se sentiria una llesca de pa sense tan noble acompanyament? Sent una salsa tan totèmica en la gastronomia valenciana, no és d’estranyar que al seu voltant s’hagen construït tot tipus de rituals, creences i supersticions. Si el prepara una dona amb la regla, es tallarà. Si es gira la mà en sentit contrari a les agulles del rellotge, hi haurà indigestió. Si hi ha una xiqueta en la cuina, estarà més bo. Si qui la fa està nerviós, eixirà malament. L’única realitat empírica, no obstant, és que lliurar-se amb els braços oberts a l’allioli assegura una sobretaula de persistències.
Morter d’allioli. Imatge cedida per L’ETNO – Museu Valencià d’Etnologia.
Col·laboració documental sobre cultura popular:
Què és? | Índex | Avís Legal | Crèdits | Agraïments
Versió 1. Joc bàsic de La Fallera Calavera