Tindre la merda en la boca és un hàbit molt valencià. En un sentit figurat, per descomptat. D’això tracta, al cap i a la fi, l’escatologisme popular: de parlar obertament de gorrinades i coses íntimes, dels colors, les olors i les textures de la matèria primera. En realitat, la merda sempre ha sigut lloc de trobada. A les cases tradicionals, quan encara no hi havia lavabos, el lloc reservat per fer de ventre era «el comú», on tots podien fer la seua aportació. També existien altres espais més improvisats on desfogar-se, com ara els camps, pràctica que ens ha llegat l’expressió «anar com cagalló per séquia», una dita tan útil com il·lustrativa. D’exemples escatològics en la cultura popular valenciana n’hi ha tants com tipologies de pets. Busqueu, només per començar, la història de Cagaria, Vullcagar i Jamhecagat, les tres xiques fadrines que viatjaven a València per comprar-se un vestit.