Tradicionalment, el valencià ha sigut un territori agrícola. La necessitat d’aprofitar fins a l’últim pam de terra i l’última gota d’aigua ha obligat els llauradors i les llauradores a fer autèntiques virgueries amb l’entorn, a voltes amb intervencions de filigrana i d’altres amb grans transformacions. Aixades, lligones, corbelles, aladres, destrals, animals de tir i, més recentment, rotovàtors, són part de les eines que ho han fet possible. El resultat són els enginyosos sistemes hidràulics de les hortes litorals, però també els impressionants abancalaments de les muntanyes i de l’interior. En uns casos i altres, està demostrat que la laboriositat és una qualitat intrínseca del camp valencià.
Recursos
Escena de sega. Il·lustració d’Andrés Marín cedida per L’ETNO – Museu Valencià d’Etnologia.
Per a saber-ne més
LACARRA, Julio, SÁNCHEZ, Ximo i JARQUE, Francesc (1995) Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després. València: Fundació Bancaixa.
MIRA, Joan Francesc (1978) Els valencians i la terra. València: Eliseu Climent.
SEGARRA, David (2018) Savis de l’Horta [documental].
SIMÓ, Vicente L. (1983) La cultura del paisaje valenciano. València: Del Cenia al Segura.