Una rondalla popular valenciana conta que un dia un inusual mig pollastre (que no és ni un pardal mutant ni una ració de menjar per emportar, sinó un estat intermedi entre pollet i pollastre), després de trobar-se una moneda al corral, va decidir emancipar-se amb un objectiu en ment: 

Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sóc més ric que no ell,

que gratant un femeret,

m’he trobat un dineret.

Ni tan sols el riu, la maça ni la rabosa que pretenien barrar-li el pas en el seu camí al castell el van fer desistir: a tots se’ls va engolir amb el seu bec prodigiós. I en quin bon moment! Perquè van ser la solució als càstigs que el rei, en escoltar la seua desgavellada proposta de matrimoni, li va pretendre imposar. Primer el van tancar en un corral de galls agressius, i el mig pollastre va regurgitar la rabosa, que va fer el seu paper; després l’abocaren a una gran gerra d’oli, que la maça va trencar, i per últim el condemnaren a la foguera, però el riu va sufocar les flames. Així que, al remat, el rei no va tindre més remei que permetre el casament entre la seua filla i el mig pollastre. I llavors va arribar la nit de noces…