Malgrat que la creença popular ha vist en les sangoneres (aquells cucs fastigosos que s’adherixen als animals i els xuplen la sang) un remei efectiu per depurar la sang en moments de malaltia o per simple pràctica higiènica, en l’imaginari predomina una visió negativa de l’animalot. «Sangonera» és una persona que viu a costa dels altres i s’aprofita de la seua bona voluntat. Hi ha sangoneres llegendaris i fins i tot nissagues sangonèriques, com la que descriu Blasco Ibáñez en Cañas y barro (1902) amb Sangonera, l’home vidu que xucla alcohol sense consol, i Sangonereta, el seu fill, qui abandonat en la misèria es dedica a mendicar de casa en casa els remitjons. A este últim, un dia, ja major, el destí li posa davant els ulls un festí d’embotits i carns, l’ànsia s’apodera d’ell i… esdevé protagonista de la més èpica i mortal de les farteres valencianes.