Amb el dit xicotet del peu per dins o per fora, els llauradors i llauradores han fet servir les espardenyes durant segles per recórrer els camins polsegosos de l’horta i el secà, per arribar als pobles del costat i fins i tot, en temps de crisi, per migrar lluny en busca d’una vida millor. D’això ací tenim experiència. Entre els segles XIX i XX milers d’alacantins marxaren a Algèria, on bona part va arrelar i va mantindre llengua i costums –el valencià parlat allà era conegut amb el nom de «patuet»–. A principis del segle passat, molts habitants de la Ribera, la Safor i la Marina provaren sort als Estats Units d’Amèrica; de fet, fins els anys 70 un grup d’emigrats de Guadassuar ballava cada diumenge les danses del seu poble en un pàrquing de Long Island (Nova York). Hui portar espardenyes és sobretot una declaració d’intencions. Però allò ben cert és que la diàspora valenciana continua viva arreu del món.
Llaurador amb espardenyes. Il·lustració d’Andrés Marín cedida per L’ETNO – Museu Valencià d’Etnologia.
ESTEVE, Juli (2012) Algèria, el meu país: història i memòria de l’emigració valenciana a Orà. InfoTV [documental].
ESTEVE, Juli (2015) Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York. InfoTV [documental].
MENAGES, Àngela-Rosa i MONJO MASCARÓ, Joan Lluís (2007) Els valencians d’Algèria (1830-1962). Picanya: Edicions del Bullent.
No hi ha dubtes d’esta carta.
Col·laboració documental sobre cultura popular:
Què és? | Índex | Avís Legal | Crèdits | Agraïments
Versió 1. Joc bàsic de La Fallera Calavera