Com en un espill màgic on et mires i et remires per enaltir les teues virtuts, l’obsessió per l’aparença ha sigut –és– un dels grans estereotips de la idiosincràsia valenciana. La idea, bàsicament, consistix a aparentar tindre el que no es té i ser el que no s’és a través de l’exhibició pública: el cotxe d’últim model, la roba de marca, les invitacions multitudinàries… Les festes sovint són el millor moment per evidenciar-ho. Però qui vol aparentar de veritat, ho fa en el dia a dia. Un dels millors retrats d’esta manera de ser el va fer Blasco Ibáñez en la seua novel·la Arroz y tartana (1894), on una família de comerciants vinguda a menys tracta de viure per damunt de les seues possibilitats. Això és el que evoca, precisament, l’expressió «Arròs i tartana, casaca a la moda i rode la bola a la valenciana»; o siga, viatjar en tartana i vestir a l’última a la vista de tot el món, però a casa menjar com els pobres.