Als valencians i valencianes els passa com als mogwais de la pel·lícula Gremlins, que si els inoportunes amb el que no toca, trauen el monstre que porten dins. Un dels detonants més clàssics de la ira valenciana –sobretot del Cap i Casal i la rodalia– és l’heterodòxia paellera. Una mínima variant, un ingredient mal posat o un qüestionable pimentó roig poden despertar la bèstia. I això sense esmentar les paraules tabú, com la innombrable «paella mixta». Escudar-se en la paella i alçar-se en paladí de la santa i única recepta és ja part de la idiosincràsia local, però una mirada més ampla en el temps i en l’espai fa veure que les paelles sempre s’han fet amb el que es tenia a mà, i que a cada comarca, a cada poble i fins i tot a cada casa el resultat és diferent. Al remat, cadascú tria la seua paella perfecta –o siga, la de sa mare o sa iaia–. Però feu el favor de no posar-li xoriç!
Il·lustració d’una paella valenciana per Andrés Marín cedida per L’ETNO – Museu Valencià d’Etnologia.
PIERA, Josep (2018) El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai. Barcelona: Pòrtic.
PIERA, Josep (2000) Els arrossos de casa. Barcelona: Editorial Empúries.
MARQUÉS, Vicent (2004) Els millors arrossos valencians. Aldaia: Edicions Alfaní.
MILLO, Llorenç (2006) Gastronomia Valenciana. València: Consell Valencià de Cultura.
Col·laboració documental sobre cultura popular:
Què és? | Índex | Avís Legal | Crèdits | Agraïments
Versió 1. Joc bàsic de La Fallera Calavera