És difícil concebre un sofregit per a un arròs o per a qualsevol altre plat sense tomaca. Este ingredient, d’origen americà, està molt present a la cuina valenciana i mediterrània en general, si bé és cert que la seua incorporació no va ser efectiva fins al segle XVI. El cas és que al nostre territori ha donat bons fruits, amb varietats locals com la tomaca de Mutxamel, la rosada d’Altea, la del pebre, la quarantena, la valenciana… Hui el mercat global i els hivernacles fan que estiga present tot l’any, però la tomaca és un producte típic de l’estiu. Per això, tradicionalment, per disposar-ne la resta de l’any calia o bé tindre tomaques de penjar, que aguantaven uns quants mesos en la seua forma original, o bé fer conserva. Amb molta paciència, les dones i els menuts introduïen trossos de tomaca en botelles de vidre amb l’ajuda d’unes canyetes, i després les bullien i tancaven al buit. Així es podien permetre fer sofregits per a la paella –i per a altres plats– també durant l’hivern.